Exemples de castells
Castell de Montjuic
Un farell o talaia medieval destinat a informar mitjançant senyals de la proximitat de vaixells, fou la primera construcció que va ocupar el cim de la muntanya, situada al sud-oest de la ciutat de Barcelona, anomenat aleshores en llatí Mons Judaicus (Munt Jueu) o Mons Jovicus (Munt de Júpiter).
El 1640, durant la guerra contra Felip IV, es féu en trenta dies la primera fortificació a la muntanya de Montjuïc, en forma de quadrilàter de terra amb revestiment de pedra i fang.[1] Aquesta fortificació provisional va rebutjar l'assalt de les tropes castellanes de Pedro Fajardo de Zúñiga y Requesens, Marquès dels Vélez, el 26 de gener de 1641 (batalla de Montjuïc).
El 1694 es va convertir el fortí primitiu en un castell. La planta ocupava tota la part plana del cim, amb tres baluards mirant cap a terra i una línia de merlets en forma de dents de serra mirant a la mar. La petita fortificació precedent va quedar com un reducte interior.
Durant la Guerra de Successió, el 17 de setembre de 1705, Charles Mordaunt, Lord Peterborough, el conquerí per als catalans, la qual cosa fou un factor que els féu decantar cap a la causa de l'arxiduc Carles. Tanmateix, el 25 d'abril de 1706, fou recuperat per Felip V, malgrat la resistència de set-cents casaques vermelles comandats per Arthur Chichester, Lord Donegal.[2] El 12 de maig els catalans el tornaren a recuperar[3] i no tornà a mans de les tropes borbòniques fins a les cinc de la tarda del 12 de setembre de 1714, en què els barcelonins els el lliuraren, d'acord amb l'article cinquè de les Capitulacions que el mateix dia va imposar a la ciutat el Duc de Berwick.
El 1751, l'enginyer militar Juan Martín Cermeño va fer enderrocar l'antic fortí de 1640 i va acabar de donar forma al conjunt de fortificacions, dotant-lo de serveis i cisternes, una de les quals d'aigua potable, i va fer-hi excavar el fossat; tot això ajustat als sistemes de defensa concebuts pel famós enginyer militar francès Sébastien Le Prestre, el marquès de Vauban.
Entre 1779 i 1799 s'hi van fer diverses obres, entre les quals destaquen les necessàries per a instal·lar-hi un nombre d'hòmens que doblava els que hi cabien fins aleshores i la construcció de cuines i fogons per a 3.000 places. Fou aleshores que el castell prengué l'aspecte que -amb lleugeres modificacions- ha conservat fins a l'actualitat. Fou llavors que també se'l dotà d'artilleria, amb un nombre no inferior a 120 boques de foc.
El 13 de febrer de 1808, les tropes napoleòniques de Guillaume Philibert Duhesme i Joseph Lechi entren a Barcelona, amb 5.427 hòmens i 1.830 cavalls. Teòricament havien de romandre tres dies a la ciutat, fent parada de camí a la seva destinació final, Cadis. Tanmateix, el 29 de febrer, una unitat militar imperial comandada pel Coronel Floresti va pujar a la muntanya de Montjuïc i n'ocupà el castell. Les tropes espanyoles que el custodiaven no els van oferir resistència, ja que el capità general del Principat havia rebut ordres de la Cort de rebre benèvolament a les tropes de franceses.
El 1842, durant la Regència d'Espartero, la ciutat de Barcelona fou bombardejada des d'aquest castell per sotmetre un aixecament revolucionari. L'any següent, arran de la revolta de la jamància, el general Prim ordenà un nou bombardeig, aquesta vegada contra les drassanes i les muralles.[4]
El 1850 l'autoritat militar hi féu instal·lar una línia de telègraf i el 1879, de telèfon.
A partir dels darrers anys del segle XIX, féu de presó de víctimes tant de la repressió política com de la social, és a dir, de la lluita obrera. Hi foren tancats i torturats els obrers involucrats en l'onada de violència anarquista de la dècada de 1890. El procés de Montjuïc[5], nom amb què es coneixen els judicis contra els anarquistes sospitosos, és un fet dissortadament famós per la seva duresa i per les tortures que els feren patir.
També hi van tancar els detinguts arran de la Setmana Tràgica, i el 13 d'octubre de 1909 hi fou afusellat el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia -considerat el fundador de l'Escola Moderna- a qui es féu injustament culpable dels fets ocorreguts. El 1919 albergà més de 3.000 obrers empresonats a causa del conflicte de La Canadenca. El 1936 es va omplir de víctimes de la repressió revolucionària i -un cop acabada la Guerra Civil Espanyola- de víctimes dels franquistes, entre els quals destaca el President de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys que hi fou empresonat, jutjat en un judici sumaríssim i afusellat el 15 d'octubre de 1940.
Fins el 1960 (any en què fou cedit a la ciutat) el castell es va mantenir com a presó militar. Després de tres anys d'obres per a condicionar-lo com Museu de l'Exèrcit, el 24 de juny de 1963 Francisco Franco en presidí la inauguració. Arribada la Transició democràtica espanyola política, durant molts anys hi hagué una polèmica sobre les condicions de devolució del castell a la ciutat, ja que el dictador va cedir el recinte a Barcelona, però no pas el museu militar que albergava; en canvi, la ciutat en reclamava la titularitat íntegra.